Fa un parell d’anys anava caminant a treballar per un passeig que em porta a través de diversos creuaments molt concorreguts a Cambridge. La meva ment estava plena de les activitats i plans del dia. En conseqüència, la meva atenció en aquell moment en particular no estava amb el moment mentres es desenvolupava. Estava travessant un creuament particularment atrafegat; un cec caminava al meu costat, agitant el bastó d’un cantó a l’altre. Quan aquest home caminava, el seu bastó va colpejar un cotxe aparcat just al pas de vianants. Vaig mirar i vaig poder veure-li una expressió de “què és això?” a la cara. No sabia com superar aquest obstacle en el seu camí. Potser va pensar que s’havia perdut o que no havia comptat els seus passos correctament. Mentre mirava, un altre home va mirar i va dir: “Tres passos cap a l’esquerra, al voltant de la part frontal del cotxe”. I em vaig dir: “Això és meravellós. Però on estava jo?”

Aquesta és la nostra pràctica. No és un gran compromís expandit amb l’univers. No es cap esperança de com poden ser les coses en el futur. No és un desig que les coses siguin com eren en el passat. Només es en aquest moment, responent de manera espontània: què podem fer cada un de nosaltres que sigui de servei? La nostra feina a mesura que avançem amb la nostra vida quotidiana és cultivar aquesta pràctica amb la qual ja estem connectats. Només no ho sé; com puc ser de servei? Sovint desitjo que fos més complicat, però simplement sembla que no puc trobar-hi més. Això és tot el que hi ha.

Mestre Zen Bon Haeng

(De l’Escola Kwan Um de Zen)